GRUPO SCOUT
WIG-WAM
CAMPAMENTO ABIERTO
Per partir retrocedirem en el temps més o menys 48 anys i ens acostarem a un barri subaltern de la ciutat, un barri que, la veritat, tampoc ha cambiat massa d'aleshores ençà, dissortadamet (l'especulaciò no s'atura i l'oblit institucional segueix essent profund) però també, per què no, feliçment (encara hi ha taques irredents d'horta i un bon grapat de persones honrades entre les quals, per cert, no gosaria d'incloure'm).
Benicalap: un llogaret més discret que ostentós, més senzill que original, uns carrrers que si per una cosa ens els estimem és perquè són els nostres i, mentre no se'ns demostre el contrari, són nostres perquè els hem viscut. I enmig d'aquests carrers hi ha una plaça, un local i un grup immens de jóvens que, rellevant-se al llarg del temps, ahn fet possible que una persistent flama escolta haja cremat durant anys i anys entre l'especulació de la terra i l'oblit d'ajuntaments, entre l'horta i la bona gent de Benicalap. Tan bona, per cert, com a qualsevol altre lloc.
Et propose un exercici de record, un viatge a la memòria col·lectiva de l'escoltisme valencià i a la d'un barri més aviat perifèric de València. Un viatge amb els seus riscs d'amnesia i faula, car totes les memòries i molt especialmet les col·lectives són indrets incerts i perillosos, però un viatge que si més no farem junts.
A Benicalap, barri de València a mig camí entre els camps de xufa i els solars àvids de constructors intrèpids, la Parròquia de Sant Roc alberga un agrupament júnior. Els esdeveniments, però, van ser sorprenentment popicis perquè a partir d'uns jovens del barri afeccionats a eixir a la muntanya germine la llavor del que més tard serà l'agrupament escolta de Benicalap.
Any 1967. L'escoltisme valencià està consolidant-se a poc apoc. De fet ja du anys arrelant, encara que oficialment només existesca a les cavernes "gràcies"el decret d'un Generalísimo recelós davant tota al com a les comarques formen agrupaments escoltes, molt d'ells a l'ombra de rectors associació juvenil que no siga la seua.Tanmateix, tant al Cap i Casinquiets per la situació de la joventut local.
Per mitjà de Fran Castelló aquell grup de jóvens aconsegeixen que el retor de Santa Rosa, José Ivancos, els proporcione un local de reunions situat al carrer del pintor Tuset, molt pròxim a l'actual Parc de Benicalap. En aquest primer lloc d'encontre els xics poden començar a desenvolupar les seues activitats. És una planta baixa prou desgavellada, amb unes velles portes de fusta grisa, però no és menys cert que amaga el seu valor: és el primer local escolta del barri, un local que hui encara sembla consevar-se gairebé en les mateixes condicions que fa 48 anys. A partir d'ací tot va a succeir molt ràpidament.
Aquelles jóvens, sense cap experiència dins del món de l'escoltisme però assessorats en tot moment per Rafa Montesinos i Roger Cramerer, funden la primera secció del que serà el futur agrupament escolta de Benicalap, la Tropa Castores. Dins de la Tropa, els xics s'agrupen en quatre patrulles:
Panteras, Hurones, Linces i Ardillas.
De bon començament, Roger Cramerer i Rafa Montesinos es mostren dispostos a ajudar aquells jóvens a posar en marxa un agrupament ecolta a Benicalap.En aquesta tasca trobaran prompte el suport d'un tercer col·laborador, un antic que es diu Fran Castelló. Fran CAstelló és un conegut de Roger i de Rafa que té bona relació amb el rector de la Parròquia de Santa Rosa de Lima, una parròquia de Benicalap relativament nova (l'any 1967...) i propera al camí vell de Llíria (hui parlaríem del flamant Palau de Congressos).
Aquestes primeres promeses es celebren al caseriu abandonat de l'Olla, a Marines Vell, en ple cor de la Serra Calderona, i Ximo Madrid i Pepe Badia, dos dels xics més engrescats en el projecte de fer escoltisme al barri, són els primers jóvens de Benicalap en assumir el seu compromís com a escoltes.
Els germans menuts i els amics del barri comencen a apuntar-s'hi i a poc a allò va prenent forma.Rafa i Roger esdevenen els primers scouters de la Tropa de Benicalap i al poc de temps aquella colla fa ja les seues primeres acampades com a escoltes. Totes aquestes pa passes inicials prompte culminaran amb el bateig d'aquella il·lusió per fer escoltisme: les primeres ceremònies de promesa.
Originalmente escrito por Miguel Ángel Ruiz Collado y adaptado por David Ruiz.